|
BENET
CASABLANCAS DOMINGO
|
Deutsche Version
Benet Casablancas Domingo neix a Sabadell el 2 d'abril de 1956.
Realitza els seus estudis superiors de música al Conservatori Superior
de Barcelona, an treballa amb A. Ros?Marbá i C. Guinovart. Ha estat deixeble
de Josep Soler. Paral lelament es ¡licencia en Filosofia per la Universitat
Autónoma de Barcelo
na, centre an treballa sota la direcció de F. Bonastre. Eis curs 82?83
és becat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana per
a realitzar estudis de composició amb F. Cerha a la Hochschule für
Musik de Viena, an treballa igualment amb K.H. Füssl, J.M. Dúrr,
i la direcció d'orquestra amb O. Suitner.
Membre de I'Associació Catalana de Compositors i del Patronat de la Fundació A.C.A., ha rebut encárrecs de diverses entitats i intérprets (Música XXI, A.C.C., JJ.MM. de Catalunya, Orquestra del Teatre Lliure, etc.), dedicant una especial atenció a la composició pel teatre, la dansa i el cinema, i participant en nombroses celebracions com a corripositor i assatjista, tant al nostre país com a I'estranger (Festivals Internacionals de Barcelona, Hlspano?mexicá de Méxic, Burdeus, Alacant, Santiago de Compostela, Setmanes catalanes de Karlsruhe, Conferencies Intemacionals Mozart i Dvorak de Praga, Congrés A. Webern de Viena, Congrés Internacional "España en la Música de Occidenteu de Salamanca, etc.)
Assessor i col laborador regular de nombroses entitats i mitjans: Fundació Caixa de Pensions, RNE, Recerca Musicológica, Saber, LAveng, Revista Musical Catalana, etc. Ha estat director de les orquestres de cambra de JJ.MM. de Sabadell i del Curs Internacional de Música de Vilaseca?Salou. Les seves obres són publicades per EMEC, A.C.C., CLIVIS, Fundación Juan March i Catalana d'Edicions Musicals.
Ha obtingut diferents guardons: Segon Premi del II Concurs de JJ.MM. d'Espanya (1982), Primer Premi del IV Concurs de Joves Compositors de JJ.MM. de Barcelona (1983), I i III Tribunes de Joves Compositors de la Fundació Juan March (1982 i 1984), Premi Ferran Sors de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona (1984), II Musicians'Accord de Nova York (1986), etc.
Cap del Departament de Matéries Teóriques del Conservatori Professional de Música de Badalona i Professor d'Análisi Formal, Harmonia i Contrapunt a "LEscola de Música de Barcelona".
D'entre la seva producció podem destacar: "Quatre Fragments per a orquestra de cordes" (1977?81), Tres Poemes Erótics" per a soprá i orquestra de cambra (1981), "Poema d'E.A. Poe. per a mezzo i orquestra (1982), .D'Humanal Fragment per a contralt i quartet de corda (1982), "Elegía en tres moviments? per a gran orquestra (1987), "Cinc peces per a Orquestra (1988), etc.
DEL VENDAVAL DELS SOSPIRS A LA GEOMETRIA DEL SILENCI
Aquest vendaval de sospirs, que amb máscara de lentituds i prodigis d'homilia
cavalca per I'espai immaculat de la vigília, i que en la seva agitació
apunyala les lamentacions, fent?les bocins punxants d'esfereídora venjanca;
aquest vendaval encisador, an les ruptures convoquen en inesperat festí
les ombres diàfanes d'un misteri que s'apropa, curull de moviments en
desacord i de dissemblants imatges; aquest vendaval de sospirs, que en el cantell
de I'abisme accepta les consignes de la llei nul la, i que en el repòs
efímer del seu combat encén les clarors furtives de la memòria;
aquest vendaval, que pren forma d'il limitat accent, i que amb claretat exultant
proclama la constel lada immensitat de la fosca; aquest vendaval de sospirs
robats a tots eis silencis de I'estratègica parla humana, que s'ailla
en fer?se coneixenca, no pas confusió, i que de la unicitat del seu clos
imperturbable genera tots eis matisos sonors de la gran tragédia de viure;
aquest vendaval fet revolta, esqueix de líriques idees posades en boca
de la passió, que mira amb ulls d'encantada pluja les arrels del progrés
i la convulsió de les coses; aquest vendaval de sospirs, que apaga la
sed del desequilibri, i que amb astúcia disposa la litúrgia imantada
de I'ignot, que posseeix el cor voluble de qui, Sense prejudicis, estima la
fac torbadora de I'enigma; aquest vendaval precís, de matemática
pauta, que alga en I'ordre absolut la síntesi dels instants, i que perfila
eis confins d'un nou món avesat a la retentiva dels sentits i a I'estímul
de renéixer, sense I'enardiment de la saviesa, a cada paraula en harmonia,
a cada glop de plenitud fecundadora, a cada llamp que travessi
el desert indemne de les tenebres; aquest vendaval de sospirs, contraposant?se
als sorolls estridents de la gran paródia, que s'entossudeix a desitjar
la crueltat de la bellesa, com a paga i tribut al seu capteniment de sentinella
enamorat d'aquelles contrades subtils, que coincideixen sota el recobriment
accidental de les mirades; aquest vendaval presoner de les notes i del seu impromptu
vivificant, que cerca en I'emoció, sota la pell esborronada per I'éxtasi,
el llenguatge del present, i que amb la seva immortal jovenesa amara de suors
flonges el Ilunyedar fins a fer?lo tan elástic que pugui endur?se la
melodia als límits impensats, an la raó i el Sentiment en secretes
nuviances cobegen I'amor imprevisible, an I'encanteri del temps s'atura per
deixar pas als bleixos transparents de la respiració; aquest vendaval
de petlades órfanes, que sota el pes indolent de I'enigma transforma
les abséncies perpétues en geometria de silenci; aquest vendaval
sacramentari, que arrabassa sota la ¡luna Tosca a qui prenya la vida amb
devota delectanga, que s'infla i esclata com un volcá, és el cor
universal del poefa, les llavors de I'íntim monóleg d'en BENET
CASABLANCAS, que amb extremosa Ilicéncia penetra en el laberint impietós
del miracle.
Josep?Ramon Bach
Barcelona febrer del 1987
Muchos compositores jóvenes están hoy convencidos de que el vanguardismo
ha llegado a un punto muerto y de que los únicos caminos que quedan llevan
a la esterilidad y a un seco academicismo. AI mismo tiempo cabe observar ?tras
un período de descuido en los aspectos artesanales y también,
sin duda, en los racionales? un creciente anhelo de diferenciación, de
"cultura" en el tratamiento de los medios del lenguaje musical. Ambas
cosas llevan a enlazar con posiciones históricas que han generado obras
con las que uno se siente radicalmente emparentado. Para Benet Casablancas esas
posiciones son las de la Segunda Escuela de Viéna en Ios tiempos inmediatamente
anteriores a la Primera Guerra Mundial, Sus Dos piezas para piano, de 1978,
y Ios Cuatro fragmentos para orquestra de cuerda destacan por una expresión
enérgica, un tenso contrabalanceo de Ios contrastes y un seguro empleo
de Ios medios, Pero, a mi parecer, su trabajo más maduro hasta ahora
son los Cinc interludis para cuarteto de cuerda, ?unos movimientos modelados
con mucha seguridad en un lenguaje homogéneo tratado de una manera muy
sensible. En su futuro camino resultaría igualmente estéril el
retroceder todavía más a Ios ámbitos de la gesticulación
propia del sinfonismo tardorromántico como el pretender repetir los desarrollos
de Ios últimos cincuenta años. A este cerebro dotado de unos talentos
inhabituales le deseamos mucho éxito en la difícil caminata hacia
sí mismo y hacia cosas nuevas.
Friedrich Cerha
Querido Maestro,
también yo puedo darle a usted, sin duda, ese nombre! Mucho me ha alegrado
encontrar, entre sus piezas de música que he podido leer y oír,
algunas que tienen su origen en la época en que usted estudiaba en Viena;
ya entonces prometían esas piezas lo que ahora se cumple en sus actuales
creaciones musicales. Es imposible dejar de oír la conexión de
esas piezas con aquella época. ¡Muchos saludos desde Viena!
Suyo,
Karl Heinz Füssl
MÚSICA E IMAGINACIÓN
Siempre ha procurado la música de Benet Casablancas, ya antes de su ida
a Viena, pero muy especialmente tras su retorno, responder a las exigencias
de una música imaginativa. La imaginación ha de entenderse aquí,
no como una simple fantasía caprichosa y soñadora, ni tampoco
como lo contrario de la inteligencia y el oficio, sino como lo que la imaginación
verdaderamente es: una actividad utópica y libre y, en consecuencia,
revolucionaria.
Enfrentada a este mundo, la música de Benet Casablancas sabe que está
lleno de injusticia y de dolor, y protesta con todas sus fuerzas contra ese
estado de cosas. En eso es imaginativa y en eso es revolucionaria. En eso es
música con un contenido de verdad, esto es, verdadera música.
Pero, a la vez, conocedora de la evolución del material musical a lo largo de Ios siglos, la imaginación de la música de Benet Casablancas toma como punto de apoyo para saltar hacia el futuro el punto final de esta evolución, su lugar más arriesgado y más comprometido. En eso revela que no es una música complaciente, dedicada a cantar las glorias mundanales del futuro y del presente. Es una música que intenta adivinar un mundo más justo, aunque sin pretender imponerlo por la fuerza.
Aunque técnicamente no es lícito individualizar cada uno de Ios
"Cinco interludios para cuarteto de cuerda?quasi vanazioni" (1983),
quien quiera escuchar una música anhelante de un futuro mejor, que oiga
el cuarto de ellos: "Poco Allegro '. A esta expresión habría
que darle aquí no solo su significado dinámico?musical, sino también
el otro significado, el literal: "Hay poca alegría en este mundo".
Por algo pone la música de Benet Casablancas, tras ese interludio, otro
titulado "Piú Mosso', como si quisiera decir imaginativamente: "Es
preciso hacer la revolución".
Andrés Sánchez Pascual
En una época de destrucció de valors ?destrucció encertada
si és que en la base d'aquests hi havia un error tan greu com el que
va suposar I'aparició, a occident, de la nostra cultura cristiana i les
seves imatges i étiques basades sols en sang i culpa?, en la destrucció
d'aquests valors, i en la construcció ?en el sorgir pel pensar en eis
orígens, en eis auténtics fonaments que són la meditació
sobre I'ésser tal com, per primera vegada, es fa a Gréaa?, en
aquesta construcció, difícil i que pressuposa una ¡larga
i extremadament complexa evolució, I'assumpció de nous mites i,
tal vegada, la mirada enrera, vers el punt alfa, amb el seu immanent "terror"
al "comenqament" ?després de dos mil anys de terror envers
el futur, a la mort que engoleix la raó i el sentit de qualsevol vida?
en la construcció d'uns valors que allunyin tota culpabilitat com esséncia
del ser en el món, la música, art que va néixer i va viure
sempre enroscada a I'arbre tenebrós de la religió institucionalitzada,
ara té que recórrer ?davant seu se li obre? un camí prou
complexe: la terrible desintegració estética de moltes de les
"músiques" d"'avui en dia" en són un clar
exemple: en elles s'intenta de reviure ?a través de sumptuosos i atrogment
innobles espectacles? les litúrgies que volien donar sentit a un relligament
que ja no té sentit; peró aixó representa la descomposició
d'un cadáver que va morir ja fa temps; altres músiques intenten
?tal vegada amb bases massa immediates en un passat mort, del qual peró,
de moment, no és possible deslligar?se? obrir pas vers I'organització
d'uns punts de partenra que permetin accedir als comenqaments d'un nou cicle
de la humanitat i en el que Part musical pugui, així mateix, tenir?hi
cabuda.
El punt omega al que semblava tendir una civilització que no va poder
ser ?devorada per la seva inconseqüéncia: la "santificació
pels números"? potser vindrá a ser aquest punt situat en
eis comenqaments: en el pensar, en alló que hores d'ara es considera
el més despreciable i el més sinistre, alló que tots eis
governs del món intenten d'evitar que succeeixi: que Thome recuperi la
seva capacitat de pensar i arribi a posseir un criteri.
Les obres contingudes en aquesta gravació pertanyen ?com les d'altres
compositors, no molts peró sí existents i entre eis que voldria
trobar?se qui escriu aquestes línies?, al grup d"'altres músiques":
ningú de nosaltres veurá la resplendor del nou cicle peró
ens resta I'anguniós orgull d'ha
ver estat obrers tenaqos en eis moments més difícils: al posar
eis fonaments, a ¡'iniciar un nou edifici construint?lo amb pedres recollides
entre runes.
Josep Soler
de la Reial Académia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi
Disseny portada i obra plástica: Agustí Puig
Traducció textos: Joan Sellent i Andrés Sánchez Pascual
Fotografies: Lluís Brunet, Andreu Masagué i K.M. Vogler
|
|
|